Programa electoral… i poca cosa més

candidats

Pere López (PS), Josep Pintat (Liberals d’Andorra), Antoni Martí (DA) i Víctor Naudi (SDP)

Andorra celebra avui eleccions generals després d’una campanya electoral marcada pel perfil baix i els atacs contra Antoni Martí, candidat a la reelecció

“Fa uns dies les enquestes deien que em coneixien un 95% dels ciutadans. Avui ja em deu conèixer tothom,  perquè aquesta campanya tots parlen de mi. Avui quan m’he llevat nevava. I m’he dit: Toni, això també deu ser culpa teva”.  És un dels sarcasmes amb els quals el cap de Govern en funcions, Antoni Martí, ha encaixat ser l’ase dels cops aquesta campanya electoral. Un fet lògic tenint en compte que aspira a la reelecció al capdavant del centredretà Demòcrates per Andorra (DA) i que és el candidat a batre. Continua llegint

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Bòsnia, de la indignació a l’esperança?

Vista de la ciutat bosniana de Tuzla, al nord-est del país

Com tants altres canvis i sotracs, aquest ni l’hem vist a venir. I no es pot dir que no hi havia símptomes, però la mirada europea cada cop té menys abast. De fet,  ja des del 95 era d’esperar que una situació econòmica i social tan fràgil com la que aguantaven els acords de pau de Dayon tard o d’hora esclatés. I no per les tensions ètniques, que no han deixat de ser-hi, sinó precisament per tot el que aquestes cobrien. Continua llegint

Publicat dins de Bòsnia, Opinió | 1 comentari

La generació post Dayton, entre la condemna i l’esperança

Article publicat a Extramurs.cat el 28/11/2013

En Semir és un dels molts estudiants que marxaria a estudiar fora/ Arnau Chavarria

En Semir és un dels molts estudiants que marxaria a estudiar fora/ Arnau Chavarria

A Bòsnia i Hercegovina molts adolescents creuen en l’educació com a millor opció. Al mateix temps, l’enorme atur juvenil fa que es resignin a acceptar que la feina cal buscar-la a l’estranger. El país, doncs, corre un risc cada dia més real: l’exili forçós de tota una generació condemnada, la dels joves de la postguerra, a la recerca d’un futur digne lluny de la terra natal. Continua llegint

Publicat dins de Bòsnia, Periodisme | Deixa un comentari

Entrevista a Svetlana Broz

Entrevista publicada al diari Ara l’1 del 11 del 2013

Svetlana Broz. Foto: Arnau Chavarria

Svetlana Broz. Foto: Arnau Chavarria

Néta de l’ex-president iugoslau Josip Broz, ‘Tito’, Svetlana Broz coneix bé  Bòsnia i Hercegovina (BiH). Després de vint anys treballant com a cardiòloga a Belgrad, el 2000 va decidir traslladar-se a Sarajevo, on dirigeix GARIWO, una ONG que educa els joves sobre el valor civil. Una tasca necessària en un país que 18 anys després de la fi de la guerra viu encara dividit en dues entitats autònomes i amb ferides obertes. El passat iugoslau, a més, encara té un pes destacat en l’imaginari col·lectiu. Continua llegint

Publicat dins de Periodisme | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Bòsnia i Hercegovina, un país a la intempèrie

Imatge

Fa més de tres anys des de la darrera visita, però sembla que aquí el temps amb prou feines ha passat. El país segueix donant la sensació d’estar en un procés de construcció aturat, inacabat. Bòsnia continua dividida, encallada en aquells acords de Dayton, immersa en una paràlisi política vestida de burocràcia administrativa, estira-arronses ètnics i corrupteles clientelars. És el resultat d’uns acords de pau pensats per aturar el vessament de sang, però inútils i caducs a l’hora d’aixecar un país. 18 anys després de la guerra la gent segueix esperant.

N’hi ha prou amb recórrer poques desenes de quilòmetres per copsar aquest ‘standby’: cases nues, amb maons que esperen temps millors per ser arrebossats i rebre una capa de pintura. Moltes economies familiars, encara, no es poden permetre aquesta despesa. L’estat és incapaç de donar resposta a una situació d’atur dramàtica. Feines esporàdiques, sovint dures i molt mal pagades. Es fa molt difícil mirar més enllà del dia a dia i mentrestant l’espera és l’actitud habitual; dins el menjador o fora el porxo, al caliu d’un ‘kafu’ o a l’agror de l’enèsim glop de cervesa. La gent aguarda l’arribada d’un futur que reprengui allò que va quedar aturat el 1992.

Tornar a casa, mantenir la tradició

I malgrat tot la vida continua i els bosnians en són conscients. Han d’aprofitar-ne, almenys, aquells moments pels quals val la pena viure. L’elaboració de la ‘Rakja’ n’és un d’ells. En Nijaz, en Mirzet i en Zijad han recorregut els cent quilòmetres que separen Zivinice -on viuen des del final de la guerra- de Bratunac, el seu poble natal d’on van ser expulsats pels xètniks. Gairebé tres hores de viatge per carreteres lentes i plenes de revolts. Poc esforç comparat amb la recompensa: litres i litres de rakja, aquest típic licor balcànic similar a ‘l’orujo’, que amb tanta cura han preparat al llarg de tot el cap de setmana.

_MG_7156_0036 copia

El procés va acompanyat d’un ritual que, com en tantes altres ocasions, té la taula com a protagonista. En certa manera, sembla que les calderes, la pruna macerada i la galleda són secundaris, l’excusa perfecta per trobar-se i compartir; històries, impressions i sobretot un bon àpat. Com en una carnisseria, l’esmolet llisca un cop i un altre pel llom de vedella. En Mirzet cou la broqueta improvisada amb la mateixa brasa que fa bullir el líquid.

Mirzet

“Tasteu”, insisteixen, mentre esperen amb ganes de riure la reacció d’aquests estrangers que els fotografien. En Samed, el nostre acompanyant autòcton, dicta ràpidament sentència: “bona, molt bona”, mentre els visitants refem la cara després d’un glop que crema i que, només al final, fa notar un toc afruitat. En Zijad, com feia cinc minuts abans, comprova novament la graduació, mentre el licor no para de rajar. Quan marxem ho fem convençuts que tots ells seguiran asseguts a taula fins ben entrada la tarda.

Joventut condemnada

De tornada ens aturem en algun punt perdut entre Srebrenica i Zivinice, a casa l’Emina i l’Emir. Crida l’atenció un retrat familiar de fa no més de tres anys. Les comparacions entre la dona que hi apareix i qui avui ens serveix el kafu són inevitables. Com a moltes bosnianes, els anys de postguerra li pesen a la cara. L’Emina, la seva filla, explica que cada dia fa una hora de bus per anar a l’institut a Srebrenica. Per desgràcia aquest serà el darrer any d’estudi ja que per a l’economia familiar la universitat és inassolible.

Com a mínim, però, haurà acabat l’educació secundària, a diferència del seu germà Emir, que va haver de deixar els estudis als catorze anys, l’edat minima d’escolaritzacio. Quan la misèria escanya, les families han de triar molt bé les prioritats i el futur de l’Emina, en aquest cas, prometia més. “M’hagués agradat ser porter de futbol”, comenta resignat l’Emir. És un de tants per a qui l’esport seria l’escapatòria a un futur ben fosc.

EMIR I EMINA_BRATUNAC_0240 copia

Foto: Arnau Chavarria

De fet són molts els joves que tenen clar que el demà caldrà llaurar-lo ben lluny de casa, ja que a Bòsnia la situació difícilment convida a l’optimisme. No així la Samra, filla d’en Samed, que amb setze anys segueix lluitant per arribar a ser metgessa. Tot i no haver viscut la guerra, té el seu record ben present. Assegura que no vol marxar, que no podria. “Després de tot el que hem lluitat pel nostre país, com podem marxar-ne?”, sentencia. Segurament el país en necessiti moltes com ella per guarir les seves ferides.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El Pirineu, quiet i mut davant la càmera

tv3pirineu2
Per a mi avui és un dia trist, com a pirinenc i com a periodista.

El Pirineu perd l’oportunitat de donar-se a conèixer a la resta dels Països Catalans. D’explicar les nostres problemàtiques i mancances, la nostra realitat, els nostres costums. Per a molta gent del país, deixem d’existir, almenys públicament. Ja no podrem veure més als Tele Notícies els nostres paisatges, les nostres cares, sentir el nostre parlar. Es perd un dels pedaços que en bona mesura ens permetia mantenir-nos en contacte amb les valls veïnes, tan properes i alhora tan llunyanes; els mitjans de comunicació també són una eina de cohesió territorial. Tot això s’esfuma, perdem la corresponsalia de TV3 al Pirineu a partir de l’abril. Continua llegint

Publicat dins de Opinió, Periodisme | 1 comentari

La revolució tunisiana dos anys després (IV): entrevista a Sihem Bensedrine, periodista i activista pels drets humans

Sihem Bensedrine

 “En períodes de transició hi ha coexistència entre l’antic i el nou règim”

Periodista tunisiana i activista dels drets humans, Sihem Bensedrine ha lluitat durant anys contra el règim de Ben Alí. El 1998 fundà el Consell Nacional per a les Llibertats de Tunísia. Tres anys més tard fou perseguida i empresonada pel règim per defensar la llibertat de premsa i la violació dels drets civils. S’exilà del seu país el 2009, on tornà el gener de 2011. Actualment és la presidenta del Grup Àrab d’Observació dels Mitjans.

Entrevista publicada a Extramurs el 8/02/2013

Continua llegint

Publicat dins de Periodisme | Etiquetat com a , | Deixa un comentari