Pedalant la llibertat

La revolució democràtica tunisiana ha propiciat el sorgiment d’iniciatives per potenciar l’ús de la bicicleta a Tunis

Article publicat al número 473 de la ‘Directa’

Fa dos anys que ja no és estrany veure centenars de bicicletes rodant per les principals avingudes de Tunis el cap de setmana. És una de les iniciatives més vistoses que organitza l’associació Vélorution Tunisie per tal d’impulsar la bici com a mitjà de transport a la capital tunisiana. L’entitat es va crear just després de la revolució democràtica que el gener de 2011 va fer caure el dictador Ben Ali. Malauradament, després d’algunes desfilades col·lectives l’associació va quedar aturada. Però el 2017 un nou grup agafa el relleu i rellança Vélorution, fins al punt de tancar el 2018 amb quatre-cents socis.

Llarga, dura i trista – Records de la Mars Mira 2016

Textos: Andrés González-Nandín/ Fotografies: Arnau Chavarria

Milers de persones van decidir enfilar les muntanyes properes a Srebrenica l’11 de juliol de 1995, quan aquesta vila de Bòsnia oriental -declarada zona segura per l’ONU- va caure a mans de l’exèrcit de la República Sprska, comandat pel general serbo-bosnià Ratko Mladic. Les hores i els dies que seguirien es perpetraria l’anomenat genocidi d’Srebrenica, considerat el més greu ocorregut a Europa després de la Segona Guerra Mundial.  Es calcula que més de 8.000 joves i homes musulmans serien assassinats.

Es diu que de les 15.000 persones -entre combatents i civils- que van fugir a la desesperada, tan sols en van arribar a territori lliure unes 3.000.  La resta, caçades com animals per la muntanya. Disparades. Bombardades. Capturades. Vexades. Assassinades. Enterrades en fosses comunes. És per això que cada 8 de juliol, i al llarg de tres dies, milers de persones refan aquella marxa de la mort. Per honorar i també per deixar ben clar que els genocides no van triomfar del tot. Arriben al cementiri de Potocari la vigília dels enterraments massius. El mateix lloc on les Nacions Unides van dimitir de les seves responsabilitats amb la humanitat davant Mladic aquell 11 de juliol.

El fotògraf francès Adrien Selbert , que va fer la marxa cinc vegades, recordava el què es deia de la ruta: que el primer dia era llarg, el segon dur i el tercer trist. Tan encertat que he decidit manllevar-li aquestes paraules. Encapçalen la reflexió que em va sortir després de fer la marxa amb el meu bon amic Arnau Chavarria l’estiu passat. Un centenar de quilòmetres que no oblidarem mai. Enguany no podrem ser-hi, però tindrem de nou ben present els bosnians. I una frase: Never forget Srebrenica.

//LJUBAVI MOJA// Epíleg- Sis impactes sobre Sarajevo

Cicatrius al descobert És obvi que gairebé quatre anys de setge brutal fan que una ciutat mai torni a ser la mateixa d’abans, que el trauma viscut deixi rastre a nivell individual i, sobretot, col·lectiu. Però començar-lo a superar com a ciutat és quasi impossible sense tractar les ferides més superficials.

//LJUBAVI MOJA// 2 de febrer- Portes obertes

Una de les coses que tenia ganes de palpar d’aquesta ciutat era la vida cultural. Dimecres l’Ilcho mho va posar en safata: el Museu Nacional de Bòsnia i Hercegovina complia 129 anys i per celebrar-ho l’entrada era gratuïta. El museu és molt a la vora de l’altre que esmentava l’altre dia; de fet està just davant de l’hotel Holiday. Baixo del tramvia i quan sóc a punt de creuar l’avinguda dels franctiradors en Dzani em toca l’espatlla per saludar-me. Pronostiquem que el nostre amic comú farà gala de la impuntualitat macedònia.

//LJUBAVI MOJA// 1 de febrer- Hotel Europa

Avui li he vist les orelles al llop. I no em refereixo als gossos salvatges que deambulen per Sarajevo buscant  menjar prop de la brossa. Mosseguen, ens ho va confirmar l’Ervin. Va ser al cementiri jueu, fent un tour. “Por suerte me mordió a mi y no a un cliente”. Sempre veu el got mig ple. De lo feréstecs que són, alguns us ben asseguro que semblen llops.

//LJUBAVI MOJA// 28 de gener- 105 segons a Bjelasnica

Bill Johnson avisava deu dies abans: guanyaré l’or a Sarajevo. Una supèrbia i arrogància que va enfurismar els esquiadors europeus, especialment els de l’equip austríac. Però “Billy the kid” sabia que en aquell traçat de descens, que arrencava a 2.067 metres, lliscava més ràpid que ningú. El 16 de febrer de 1984 feia història en convertir-se en el primer esquiador nord-americà en guanyar la medalla d’or olímpica d’una modalitat alpina. Al podi de Bjelasnica l’acompanyaven un suís i un austríac.

//LJUBAVI MOJA// 27 de gener- Leitmotiv a la carta

Hi ha persones que, amb només cinc minuts, saps que són autèntiques i entranyables. És el cas de l’Ervin. El meu germà també ha trigat poc a calar-lo. M’atreviria a dir que no ha calgut ni que arribessin a la catedral, que està a menys d’un quilòmetre d’on han començat el tour gratuït pel centre de Sarajevo. Dura prop de tres hores i permet entendre fàcilment els darrers cent anys del país. Ho explica deliciosament. Per alguna cosa és el número 1 al ranking de Tripadvisor a Sarajevo.

//LJUBAVI MOJA// 25 de gener- Mrs.Broz ja no batega com abans

Quan m’ha obert la porta he vist de seguida que no era l’Svetlana que vam entrevistar tres anys enrere amb l’Arnau Chavarria. S’alegrava de veure’m (o això ha dit) però feia cara que Bòsnia i els Balcans ja li pesen massa. M’ha convidat a passar cap a dins i a seure en un dels sofàs del seu menjador-cuina, des d’on es veu el riu Miljacka i on destacaven dos quadres del pont de Mostar. La casa, tot i estar en una bona zona, m’ha semblat que tenia pocs luxes. Hem estat asseguts gairebé dues hores, sense kafu. Vull pensar que perquè ens ha atrapat la conversa.

//LJUBAVI MOJA// 24 de gener- Per l’altra banda del Miljacka

M’he passat el trajecte de tramvia entre classe i l’ajuntament llegint cartells i pronunciant paraules. Les ces i variants les començo a tenir dominades. Havíem quedat a la una i anava sobrat de temps. Com passa sovint, he acabat arribant justet a la cita amb l’alcalde. Per refiar-me del GPS en comptes del sentit comú.

//LJUBAVI MOJA// 23 de gener- Sarajevo es pronuncia amb i

No sé que té aquesta ciutat que cada cop que hi arribo m’atrau d’una manera única. Potser és l’èpica del setge; o l’espectacular del paisatge, envoltada de turons; o el record tan intens de la primera vegada que hi vam ser el 2008 amb Trenkalòs. O potser tot plegat. El cas, que quan hi sóc és com si reprenguéssim on ho vam deixar l’última vegada.