No sé que té aquesta ciutat que cada cop que hi arribo m’atrau d’una manera única. Potser és l’èpica del setge; o l’espectacular del paisatge, envoltada de turons; o el record tan intens de la primera vegada que hi vam ser el 2008 amb Trenkalòs. O potser tot plegat. El cas, que quan hi sóc és com si reprenguéssim on ho vam deixar l’última vegada.
El Semir hi ve de tant en tant. Ja sigui per les obligacions, compromisos i cites ineludibles que comporta ser el presi de la penya blaugrana de Bòsnia o bé per d’altres causes de força major, indefugibles. Vam aparcar al Bosna Bank International Center, el centre comercial de moda. I on per tres euros i mig pots menjar una pizza i beure una aigua. L’edifici és el paradigma del capitalisme que ha anat arribant a Bòsnia. L’Illa Carlemany d’aquí, però fet amb més astúcia. Si posessin els nostres preus no hi podria anar la meitat de gent.
Un cop aparcats, vam anar a buscar canvi. El món és tan petit que a l’oficina m’hi vaig trobar l’Ervin, un guia fantàstic i millor persona, a qui vam conèixer el 2010. Refugiat a València quan era un nano. “Sarajevo es un pueblo, ya ves” sentencia. I marxa. Tenia feina. En aquest país, qui no corre vola i no pot perdre pistonada, que a Tripadvisor és al top3 de guies de la capital. Un altre dia ja us en parlaré més, d’ell. Mereix una crònica exclusiva.
El BBI és la meva referència per calcular distàncies. A cinc minuts de l’apartament on m’allotjo per dotze euros la nit. Això a Airbnb, casi és una ganga. Petitó i amb un aire d’antic apartament de muntanya. Però té tot el que em cal, la calefacció era encesa a l’arribar i té un llit de sobres. Està a la zona del centre, en un carrer que no deu ser pas dels més carismàtics. L’edifici i el veïnat en general podríem dir que no tenen gaire glamour.
El que sí tenen és història. Miro per la finestra i a un costat veig la paret esquitxada per la metralla. A l’altre, un edifici més alt amb la cicatriu d’un castanyasso força més bèstia. Un dels 330 obusos que queien cada dia de mitjana a Sarajevo en els vora quatre anys que va estar assetjada pels radicals serbis. La ciutat no se n’amaga. El millor antídot per foragitar fantasmes és la memòria.
He començat el matí emocionat. Primer dia de classe. De fet, és el que he vingut a fer: 10 dies d’iniciació al serbocroat. Per veure aviam què. Perquè si mai volgués provar una experiència més llarga, la cosa aniria d’això.
Les classe són a vint minuts en tramvia. Només anar a buscar la parada em topo de cara amb l’edifici de la presidència de Bòsnia. Ja he dit que estava cèntric. És el mateix que van cremar fa quatre anys després d’una revolta iniciada a Tuzla, arran de la privatització d’una empresa pública i els pertinents acomiadaments. Un símptoma. Semblava que la consciència de classe passava per davant de les desconfiances ètniques. Va acabar sent un miratge.
Baixo a Dolac Malta, dins el districte de Novo Sarajevo construït a les dècades dels 60 i 70. Blocs de pisos a lo soviètic. M’ha cridat l’atenció trobar esquiadors esperant per anar a pistes. Les d’Igman, Yahorina o Bjelasnica. Les mateixes que van acollir els Jocs Olímpics d’hivern el 84.
Sarajevo té diverses pistes d’esquí a menys d’una hora, seus dels Jocs del 84
Vaig cap a classe pendent del gel. En aquesta ciutat has de vigilar que no trapussis i comencis una guerra mundial, com qui diu. Sense adonar-me’n trobo el que es coneix com a rosa de Sarajevo. Marques de pintura a l’asfalt on va caure un projectil amb morts. Suposo que la intenció és aquesta. Que les trobis sense buscar-les, perquè la ciutat vol recordar-te el pes que du a les esquenes. Van ser unes 10.000 persones les que van morir per culpa del brutal setge contra la població civil.
Rosa de Sarajevo
La classe passa volant: ens han ensenyat com es pronuncien les lletres i hem fet una estona de conversa. Acabo amb la sensació que la motivació ho pot tot. Ja de tornada, al tramvia he viscut el primer intent dissimulat de robatori. Tots ben atapeïts i un paio que discretament em buscava la butxaca. M’hagués fotut una bona putada si m’arriba a deixar sense guants. He optat per baixar i seguir a peu. Li han fet un lífting al mític Holiday Inn, cau de periodistes que cobrien el setge. No es van estalviar algun que altre ensurt.
Hotel Holiday Inn, avui Hotel Holiday a seques
He acabat el dia de birres amb un col·lega macedoni que viu aquí i que vaig conèixer en una escola d’estiu a Florència aviat farà dos anys. Em cita al Kino Bosna, antic cinema avui reconvertit en una mena de sala-cafè on hi ha músics ambulants, cervesa i molt de fum. A Sarajevo també es viu. En saben i t’ho contagien.
El Kino Bosna és un dels nombrosos espais on els sarajevites celebren la vida
Amb l’Ilcho parlem de moltes coses. La situació als Balcans, al món. Del nacionalisme. El seu amic Dzani, sarajevita, deixar anar una frase lapidària: “In this country you don’t have future if you are honest and straight. Everything is already fixed”. Com tants altres, pensa en marxar a l’estranger. No veu futur.
Demà toca entrevista amb l’alcalde. La seva assistent ja m’ha fet entendre que és un home ocupat. Em fa patir si la mitja hora que em donen serà suficient. És un personatge que té molt a explicar. Trajectòria d’aquelles que expliquen el país. No crec que em decebi.
Em posaré al llit ben satisfet. Especialment perquè des d’avui sé que les jotes, en bosanski, sempre són is.
Des dels ulls d'un Nin 